Aquest emotiu documental ens apropa a la realitat d'una classe molt especial a una escola japonesa. És la classe de 4rt A on nens entre 9 i 10 anys, gràcies al seu tutor Toshiro Kanamori, aprendran el que és més important a la vida: ser feliç.
Des d'un bon principi en Sr. Kanamori els hi diu als seus alumnes “Venim a l’escola per ser feliços i aprendre. Només tenim una vida, i l’hem d'aprofitar al màxim” .
En Toshiro Kanamori té 57 anys i més de 30 anys d'experiència com a mestre. Ens comenta que té la sensació que al món cada vegada es valora menys la vida, per això la feina més important d'un mestre és ensenyar a que la vida té un gran valor. Anima als nens a experimentar l’alegria de viure i els aconsella que han d'aprofitar amb alegria totes les oportunitats d'expressar la seva personalitat individual. Sobre aquest eix d'una clara influència humanista, el professor es guia a l’hora d'impartir el coneixement als seu alumnes, reivindicant el paper d'autor i creador del nen de la seva pròpia vida, i facilitant així un ambient lliure i creatiu. Demostra també una clara influència de Rousseau entenent al nen com un ésser amb capacitats i protagonista de la seva vida i adoptant un paper de mestre com a un acompanyant o guia.
Sr. Kanamori creu que la clau per ser feliç és aprendre a pensar en els altres de veritat, per això a la seva aula sempre s’incentiven activitats, com la llibreta dels pensaments, on poden escriure les coses més importants que pensen, per a que els nens tinguin l’oportunitat de sentir als seus companys, i sentir també l’empatia quan ells parlen dels seus propis sentiments.
D’aquesta manera es crea un clima de solidaritat i una relació entre ells de molta germanor que afavoreix l’aprenentatge col·laboratiu, on cada nen ha de formar els seus punts forts (creixent en la seva vessant individual) i els dels seus companys i amics (aprenent a viure en comunitat).
Un altre exemple de treball cooperatiu seria com estudien el cos humà. Els nens dibuixen en un paper a escala real la silueta de cadascun d'ells i després han d'omplir totes les parts del cos, sense deixar de banda els pensaments, que també tenen cabuda en aquest dibuix, reflectant un altre cop l’importància que tenen els sentiments dels nens per al mestre que mira al nen en la seva totalitat, tal i com fa el model humanístic, interessant-se per la seva manera de pensar, sentir, etc. Així com el model constructivista que es basa en la idea que el veritable coneixement de les coses s’obté a partir de la interacció de l’individu amb el mitjà, que s’aprèn fent com deia Dewey i el concepte d'educació integral que feia referència Pestalozzi (incloure ànima cos i intel·lecte a l’educació).
Retornant a la idea de col·laboració en grup dins del model constructivista, té un paper molt important alhora que es tracta d'una psicologia activa, involucrant als nens, interactuant i explorant entre ells mateixos. També és important el fet que permet al nen contrastar els nous coneixements obtinguts amb els anteriors de tal manera que reflexiona sobre el seu propi aprenentatge i on és ell mateix qui es proposa on vol arribar, passant de la zona de desenvolupament propera a treballar a la zona de desenvolupament potencial.
Pel que fa al mestre, ho podem relacionar també amb l’educació entesa per Dewey que dóna molta importància a la unió del individu i la societat entenent l’educació com a un procés social on preparar a l’infant per a la vida futura es preparar-li per a ell mateix, assumint un rol actiu del nen i el mestre d'acompanyament en la seva descoberta.
A aquesta classe es creen uns lligams molt forts que podem observar també en el moment de l’incident del raid. Durant moltes setmanes els nens han estat construint de forma autònoma un raid. El dia que per fi l’han de provar, un dels nens es castigat pel professor ja que ha estat enraonant tota l’estona sense facilitar el desenvolupament de la classe i es queda sense poder anar a l’activitat. Però els seus companys reaccionen i surten a defensar-ho amb una forta argumentació. Ens agradaria destacar el paper del mestre en aquesta situació on ens demostra la seva humilitat, reconeixent que ha sigut poc coherent castigant a en Yuto sense la pràctica del raid i li perdona el càstig. Ens fa una reflexió que els adults tenen molt a aprendre dels nens, ple de potencialitats, sense cap mala influència (naturalesa bona de l’infant) i ens diu "m’han donat una gran lliçó de companyerisme".
Crec que aquest documental l’haurien de veure tots els futurs mestres ja que és un exemple de com adoptar les parts positives de les teories dels diversos pedagogs o models psicològics i és un exemple de la importància del tractament de les emocions a l’escola per afavorir una educació integral que potencia als infants a esdevenir éssers capaços, segurs, competents i feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada