Bon Nadal!!

Molt bona tarda!

Avui acabem oficialment les classes del primer semestre, i m'agradaria concloure aquesta etapa fent arribar les gràcies a tots els meus companys i professors que durant aquest primer semestre m'han fet veure que realment he fet una bona tria escollint estudiar aquesta carrera.

Durant aquests mesos he gaudit moltíssim de totes les coses que hem anat aprenent, de totes les exposicions dels meus companys i us desitjo a tots unes molt bones festes i sobretot una molt bona entrada d'any!

Avui també és el dia que entreguem el nostre DPA, encara que com he disfrutat molt realitzant aquesta pàgina crec que continuaré creant entrades que és una bona forma per compartir les meves experiències amb els meus amics!

Per acabar us deixo la pel·lícula de la educació prohibida, on podem veure com diferents escoles apliquen totes les metodologies que hem aprés a la classe de història.

Fins molt aviat!!

El viatje de Maria

Bona nit!

Avui vull compartir amb vosaltres un documental molt bonic que ens acosta a la realitat que viuen les persones amb autisme i llurs famílies.

El viatje de Maria pretén arribar al públic general i llençar un missatge optimista per als pares i familiars de persones amb autisme; una petita excursió al mon interior d'una adolescent amb autisme, que neix del recorregut d'uns pares que veuen com la seva filla es comporta d'una manera especial fins a arribar a confirmar el diagnòstic: autisme.

Espero que us agradi!

"De Óxido y Hueso"

Aquesta setmana una amiga em va convidar a veure la pel·lícula francesa "De óxido y hueso" del director Jacques Audiard qui també va dirigir la magnífica pel·licula "Un profeta".

Em va agradar moltíssim i us animo a veure-la. Es d'aquelles pel·lícules que deixen un rere fons, d'aquelles que encara hi penses malgrat fa hores que has deixat la gran pantalla.

Un pel·lícula que emociona, sobretot per la capacitat de superació de Stéphanie, encarnada en Marion Cotillard que fa un paper impressionant.

Vaig sortir contagiada d'aquest esperit de superació, esperit que m'ajuda a acabar aquesta última setmana de presentació de treballs!

Molta sort a tothom!

Pensant en els altres

Aquest emotiu documental ens apropa a la realitat d'una classe molt especial a una escola japonesa. És la classe de 4rt A on nens entre 9 i 10 anys, gràcies al seu tutor Toshiro Kanamori, aprendran el que és més important a la vida: ser feliç.

Des d'un bon principi en Sr. Kanamori els hi diu als seus alumnes “Venim a l’escola per ser feliços i aprendre. Només tenim una vida, i l’hem d'aprofitar al màxim” .

En Toshiro Kanamori té 57 anys i més de 30 anys d'experiència com a mestre. Ens comenta que té la sensació que al món cada vegada es valora menys la vida, per això la feina més important d'un mestre és ensenyar a que la vida té un gran valor. Anima als nens a experimentar l’alegria de viure i els aconsella que han d'aprofitar amb alegria totes les oportunitats d'expressar la seva personalitat individual. Sobre aquest eix d'una clara influència humanista, el professor es guia a l’hora d'impartir el coneixement als seu alumnes, reivindicant el paper d'autor i creador del nen de la seva pròpia vida, i facilitant així un ambient lliure i creatiu. Demostra també una clara influència de Rousseau entenent al nen com un ésser amb capacitats i protagonista de la seva vida i adoptant un paper de mestre com a un acompanyant o guia.

Sr. Kanamori creu que la clau per ser feliç és aprendre a pensar en els altres de veritat, per això a la seva aula sempre s’incentiven activitats, com la llibreta dels pensaments, on poden escriure les coses més importants que pensen, per a que els nens tinguin l’oportunitat de sentir als seus companys, i sentir també l’empatia quan ells parlen dels seus propis sentiments.

D’aquesta manera es crea un clima de solidaritat i una relació entre ells de molta germanor que afavoreix l’aprenentatge col·laboratiu, on cada nen ha de formar els seus punts forts (creixent en la seva vessant individual) i els dels seus companys i amics (aprenent a viure en comunitat).

Un altre exemple de treball cooperatiu seria com estudien el cos humà. Els nens dibuixen en un paper a escala real la silueta de cadascun d'ells i després han d'omplir totes les parts del cos, sense deixar de banda els pensaments, que també tenen cabuda en aquest dibuix, reflectant un altre cop l’importància que tenen els sentiments dels nens per al mestre que mira al nen en la seva totalitat, tal i com fa el model humanístic, interessant-se per la seva manera de pensar, sentir, etc. Així com el model constructivista que es basa en la idea que el veritable coneixement de les coses s’obté a partir de la interacció de l’individu amb el mitjà, que s’aprèn fent com deia Dewey i el concepte d'educació integral que feia referència Pestalozzi (incloure ànima cos i intel·lecte a l’educació).

Retornant a la idea de col·laboració en grup dins del model constructivista, té un paper molt important alhora que es tracta d'una psicologia activa, involucrant als nens, interactuant i explorant entre ells mateixos. També és important el fet que permet al nen contrastar els nous coneixements obtinguts amb els anteriors de tal manera que reflexiona sobre el seu propi aprenentatge i on és ell mateix qui es proposa on vol arribar, passant de la zona de desenvolupament propera a treballar a la zona de desenvolupament potencial.

Pel que fa al mestre, ho podem relacionar també amb l’educació entesa per Dewey que dóna molta importància a la unió del individu i la societat entenent l’educació com a un procés social on preparar a l’infant per a la vida futura es preparar-li per a ell mateix, assumint un rol actiu del nen i el mestre d'acompanyament en la seva descoberta.

A aquesta classe es creen uns lligams molt forts que podem observar també en el moment de l’incident del raid. Durant moltes setmanes els nens han estat construint de forma autònoma un raid. El dia que per fi l’han de provar, un dels nens es castigat pel professor ja que ha estat enraonant tota l’estona sense facilitar el desenvolupament de la classe i es queda sense poder anar a l’activitat. Però els seus companys reaccionen i surten a defensar-ho amb una forta argumentació. Ens agradaria destacar el paper del mestre en aquesta situació on ens demostra la seva humilitat, reconeixent que ha sigut poc coherent castigant a en Yuto sense la pràctica del raid i li perdona el càstig. Ens fa una reflexió que els adults tenen molt a aprendre dels nens, ple de potencialitats, sense cap mala influència (naturalesa bona de l’infant) i ens diu  "m’han donat una gran lliçó de companyerisme".

Crec que aquest documental l’haurien de veure tots els futurs mestres ja que és un exemple de com adoptar les parts positives de les teories dels diversos pedagogs o models psicològics i és un exemple de la importància del tractament de les emocions a l’escola per afavorir una educació integral que potencia als infants a esdevenir éssers capaços, segurs, competents i feliços.

Sorra o roca?

Explica una bonica llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert quan van iniciar una agra discussió. Després d'una escalada de desagradables insults, un d'ells va acabar per donar a l'altre una forta bufetada.

El ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb els dits a la sorra "avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada".

Van continuar el seu trajecte, i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. A causa de la forta calor, el jove que havia estat bufetejat va començar a marejar-se a l'aigua, amb el greu risc d'ofegar-se.

L'altre es va llançar a salvar-li i va evitar que perdés la vida. En recuperar-se, el jove va agafar una petita pedra afilada i va començar a gravar unes paraules en una enorme roca. En acabar, es podia llegir: "avui el meu millor amic m'ha salvat la vida".

Intrigat, el seu amic li va preguntar: - Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient, l'altre va respondre: - Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra, on el vent de l'oblit i del perdó s'encarregaran d'esborrar-la i apagar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda, cal gravar en la pedra de la memòria del cor, on cap vent de cap part del món podrà esborrar-ho.

És de sabis saber perdonar, i també ser honest amb nosaltres mateixos, perquè possiblement en tota traició trobarem part de responsabilitat en les nostres decisions i accions.

(ES, 15 desembre 2012)

Estrès infantil

Avui hem exposat el vídeo corresponent al treball d'identitat i territori. El nostre vídeo vol fer reflexionar als pares i adults en general sobre l'estrès infantil, malaltia cada vegada més comuna a la nostra societat.

Vam disfrutar molt amb la realització del vídeo, on el meu nebot Yago és el protagonista principal. Va ser molt divertit i tots vam disfrutar molt. Després a l'hora d'editar-ho ens vam trencar una mica el cap i moltes imatges es van quedar en el tinter, però el resultat m'agrada molt, sobretot l'última part del vídeo, on la música està perfectament adaptada al moment en que s'encèn la llum i quan mare i fill caminen pel carrer.

Espero que us agradi!!

Llegenda de les bruixes de Zugarramurdi

Zugarramurdi

Zugarramurdi és per a mi un dels llocs més bonics i amb més encant de la terra. Poble on va néixer el meu pare, tota la meva família esperem amb il·lusió qualsevol excusa per escapar-nos uns dies a aquest indret de pau i serenitat.

El professor Francesc Garreta ens va demanar que portéssim una llegenda propera a nosaltres, és per aixó que vull compartir amb vosaltres la història d'aquest lloc (semblant a moltes que van ocórrer en aquesta època), i com a causa de la ignorància i fals testimoni, es va poder arribar a aquesta massacre. 

A la vall de Baztan, al Nord de Navarra es troben les coves de Zugarramurdi, on es comenta que les bruixes de la zona es reunien i feien encanteris i embruixaments, els aquelarres.

A Europa, el culte a un déu banyut es remunta al segle V. Jano, la deïtat masculina amb banyes, simbolitza la virilitat, la força. Al País Basc, aquesta entitat pren el nom de Akerbeltz, un faune del qual es creia que vivia en alguna cova, sota terra, i al qual se li atribuïen propietats curatives contra la malaltia i influències benèfiques sobre els animals i ramats encomanats a la seva protecció. Per això, encara avui en dia es cria un boc negre en molts caseríos.

Akerbeltz era el faune a què adoraven les bruixes i bruixots en els "aquelarres", que tenien lloc normalment les nits dels divendres, en prats prop de coves, o en clarianes de boscos, a certa distància d'on visquessin, a on podien anar les bruixes a peu o "muntades sobre les seves escombres". La paraula akelarre procedeix del basc, de la unió de aker + larre, que literalment es traduiria com "prat del cabró" o del boc.

S'acusava les dones d'usar aquestes reunions com a provocació, d'invocar-hi al diable (el boc) per pactar amb ell,  de fer sacrificis o ritus malignes que causaven mal al poble... Encara que realment, a aquestes reunions no acudien estranys, de manera que això no són sinó hipòtesis fetes moltes vegades des de la por o el rebuig. Probablement el qual una sèrie de dones es reunissin pel seu compte no resultava normal en l'època i donava peu a rumors infundats, més encara si la reunió era a la nit. Sí que se sap que es reunien, que ballaven nues sota la lluna, que preparaven infusions amb herbes que elles mateixes solien recollir... poc per als càstigs que van patir moltes d'elles després.

També és possible que algunes de les coses amb què es van associar els aquelarres succeïssin d'alguna manera provocades per les pròpies supersticions de l'època. A més de la teoria de simples reunions de dones cansades de la rutina, també hi ha estudis que creuen que podrien ser una derivació dels ritus de la fertilitat propis de cultures més primitives, d'adoració a la Mare Terra o que associen els excessos que se'ls suposaven a aquestes reunions amb els quals es donaven també en les antigues celebracions en honor a Dionís, el déu del vi. Potser el fet que aquests dos últims tipus de celebracions incloguessin també als homes va ser el que va fer que no fossin perseguides i si ho fossin els aquelarres.

Amb l'arribada del cristianisme, la pràctica d'aquests ritus pagans es va considerar heretgia i va començar a ser perseguida. Això no seria una tasca fàcil, doncs calia eradicar creences instal·lades al poble des de la nit dels temps. L'autoritat eclesiàstica no va dubtar en fabricar rumors amb la finalitat de crear rebuig cap a les bruixes basques, i cobrint les seves pràctiques amb un mantell de por i sospita. Així, van alimentar la idea que els "aquelarres" eren bacanals on sacrificaven nens per després beure la seva sang, celebraven misses negres o elaboraven les seves pocions amb tot tipus d'ingredients repel·lents, excrements, aranyes i altres "delicatessen".

Malgrat tanta calúmnia, el puritanisme eclesiàstic de l'època seguia sense aconseguir els seus fins, així que va optar per utilitzar la seva arma més temuda i letal: el Tribunal del Sant Ofici.

La Santa Inquisició va intervenir i va desencadenar una psicosi diabòlica i eclesiàstica que va acabar amb la detenció de més de 300 persones acusades de sacrilegi. El judici es va perllongar des 1608-1610. L'inquisidor Juan de la Vall i Alvarado es va traslladar a la comarca navarresa per investigar "in situ" els supòsits actes d'heretgia que es produïen. Després de dos anys de procés dels responsables religiosos van portar a les flames, els dies 7 i 8 de desembre i davant més de 20.000 persones, a sis dels acusats. La resta dels empresonats van morir a la presó a causa de les epidèmies.

A dia d'avui el poble, conscient de la injustícia que es va dur a terme, intenta recuperar la saviesa d'aquestes bruixes i us convidu a que formeu part de l'akelarre que cada any es celebra durant les festes del poble al mes d'agost.